Amb poesia a les parets. Somnis de barri.



El text “Barcelona, construint esperança a peu de carrer” aplega escrits al blog entre 2010 i 2015. Però entre els materials de l’esperança hi havia també poesia. Al blog Utopies Quotidianes es van obrir unes quantes finestres. És una cartografia desordenada de 26 poetes (11 dones i 15 homes), amb el fil conductor de versos rebels que toquen de peus al somni; de peus a l’asfalt on neixen els somnis humils. Són gent que convoca la bellesa i la vida, treballa les paraules amb cura, i fa d’elles miralls de lluita i d’esperança. Escriuen versos de pluja, com plou a la ciutat; i fabriquen poemes amb gramàtica d’herois de barri, de malabaristes de la quotidianitat.

Es dibuixen mapes de trobada entre la poesia de l’experiència i la política del comú. La poesia com a arma carregada de present, de bellesa de balcó amb roba estesa. I la política que declina la revolució democràtica en els temps de la tendresa. La que no renúncia a la poesia en les parets, com a condició del dret a la ciutat. Si la solidaritat és la tendresa dels barris; la poesia és l’idioma que l’ha anat teixint, amb memòries de lluita i mel, amb paisatges de foc i esperança.