Eleccions 20D: construir sobiranies en comú


Les estatals del 20D no són tampoc unes eleccions més. Amb elles es tanca el primer cicle del canvi d’època, que s’inicià amb les europees del 2014, i va continuar amb les municipals del Maig i les catalanes del Setembre, on es van expressar en clau electoral i guanyadora les dinàmiques del 15M i del sobiranisme. Sí, el paisatge polític ja ha canviat de forma substancial: BComú governa i Ada Colau és alcaldessa; al Parlament hi ha majoria d’escons constituents. Totes dues coses eren gairebé impensables a l’inici del cicle. En paral.lel a tot això, el govern conservador i autoritari de Rajoy anava esgotant el mandat, instal.lat en la majoria absoluta d’un PP instal.lat, alhora, en la corrupció estructural (com CDC, d’altra banda, a Catalunya). Però el 20D està a punt d’arribar, i amb ell la possibilitat de fer fora el govern de la dreta,  acabar amb el bipartidisme, culminar el cicle de canvi, i obrir un temps polític constituent també a l’estat espanyol. Què aporten d’específic aquestes eleccions al període que estem vivint?. Alguns elements i no menors.

D’entrada, la possibilitat que la dinàmica guanyadora de les confluències i les alternatives municipals esclati també amb molta força en el marc estatal. Les victòries de Barcelona, Badalona, València, Madrid, Saragossa, A Coruña, Santiago, Ferrol, Cadis, Pamplona... van ser incontestables i de magnitud no prevista. Per què la xarxa de ciutats del canvi no hauria de ser una palanca cap al triomf de la xarxa de candidatures que recullen aquell esperit? Em sembla que hi ha condicions de possibilitat perquè els resultats d’En Comú Podem, Compromís, En Marea, Podemos… no només forcin un escenari d’irrupció, sinó també de disputa per guanyar. Que la possible derrota del PP no passi per un recanvi dins l’establishment (PSOE o Ciutadans), sinó per una alternativa constituent i plurinacional.

És la primera vegada que el cicle d’activació ciutadana nascut del 15M (democràcia real) i del mosaic de mobilitzacions en defensa dels drets bàsics (de la PAH a les marees contra les ratallades, passant per tres vagues generals) es troba amb una finestra d’oportunitat per convertir la nova hegemonia social de valors en majoria política a l’estat. Si això funciona, serà també possible desfermar dues lògiques: la del canvi de gramàtica en les formes d’exercici de la política (la reconstrucció d’una democràcia socialment reapropiada); i la del canvi en les polítiques públiques (la reconstrucció de la dignitat i els drets bàsics de la gent). Per tal que s’obri pas la decència sobre la corrupció, i la justícia social sobre l’austericidi, no només s’ha de fer fora el PP, cal que el canvi real del 24M no s’aturi, i que la constel.lació d’agents que l’impulsen resulti també guanyadora el 20D.    

En moments de crisi de règim, a més, els canvis en les esferes de la politics (sistema de partits) i les policies (polítiques públiques), impliquen també transformació de la polity (regles del joc). Més enllà de l’immobilisme reaccionari del PP ; més enllà del tímid reformisme constitucional de PSOE i Ciutadans, pot obrir-se pas un tercer relat que situi el futur en mans d’un procés participatiu transformador; una dinàmica que generi una nova institucionalitat superadora de la cultura política fins ara dominant. No és fàcil. Hi ha però un element indefugible: el compromís de convocar el 2016 un referèndum a Catalunya, on puguem exercir el dret a decidir, inclòs el dret a la independència, amb el compromís simultani d’articular els mecanismes que facin efectiu l’escenari desitjat per la ciutadania. Només el referèndum pot desbloquejar el conflicte nacional, i només votant es pot plantejar una resolució d’aquest en termes democràtics.

En síntesi, el 20D va de sobiranies. De la possibilitat de reconstruir la sobirania popular en un marc constituent que deixi enrere la política corrupte, autoritària i inhumana. De la possibilitat d’exercir la sobirania nacional, per mitjà d’una consulta vinculant. Crec que per fer realitat aquesta aposta la xarxa de forces del canvi real ha de guanyar el 20D. Per tot això, el diumenge vinent votaré En Comú Podem. Votaré un gran equip humà encapçalat per en Xavi Domènech, una persona generosa, lluitadora i honesta. Ho faré com a ciutadà que reclama protagonisme; com a militant de Barcelona en Comú i d'Iniciativa. Amb la il.lusió i l’esperança intactes.




Des d'un món injust: balanç dels Objectius del Mil.leni


Text de l'article que em publica El Periódico (10 de Desembre 2015)

Fa ara 10  anys aquest diari mostrava la història de 3 nenes moçambiqueses trobades per Unicef en una zona rural, òrfenes i desnodrides, per l’impacte de la guerra i la sida. La seva situació il.lustrava la vulnerabilitat severa de centenars de milions de persones. Avui Laura, Grenilda i Anastasia podrien ser encara el rostre d’un dolor persistent. L’any 2000 l’ONU adoptava els Objectius del Mil.leni. S’establia per primer cop una Agenda d’accíó global orientada a assolir, en 15 anys, fites mesurables de desenvolupament humà. Els objectius es definien en termes de millora rellevant respecte del punt de partida. Els resultats han estat desiguals: avenços clars coexistint amb realitats desoladores. Revisem els elements clau. 

Els Objectius del Mil.leni plantejaven 3 fites principals: reducció a la meitat de la malnutrició, la pobresa extrema i la mortalitat infantil (0-5 anys); escolarització bàsica universal; i augment substancial de persones amb accés a aigua potable i serveis de sanejament. La fam s’ha reduït en 15 anys del 19% al 12% de la població mundial i la pobresa extrema del 40% al 19%. Rere els percentatges s’amaguen però realitats frapants: 780 milions de persones passen gana i 836 milions viuen avui amb poc més d’un euro al dia. La mortalitat infantil s’ha retallat a la meitat, però 16.000 menors de 5 anys segueixen morint cada dia per malalties curables en entorns desenvolupats. S’ha assolit una taxa alta d’inclusió educativa (91% en primària) i una forta reducció de l’exclusió hídrica. Tampoc aquí els avenços no poden deixar-nos tranquils: hi ha encara 57 milions d’infants desescolaritzats i 663 milions de persones sense accés quotidià a l’aigua potable.  

Són dades que ens parlen d’un món on la vida i l’existència digne no estan garantides. I són també el mirall on s’hi reflecteixen les grans desigualtats: entre homes i dones, entre el nord i el sud, entre el món urbà i el rural. El nombre de llars en pobresa extrema cau; però la feminització de la pobresa creix. Les dones superen en un 17% els homes en llars pobres –el doble de l’any 2.000- i l’esquerda salarial a igual feina roman a l’entorn d’un 24%. El Sud expressa la injustícia. A l’Àfrica subsahariana la pobresa extrema afecta el 41% de la població, 3 milions d’infants petits moren cada any, i una de cada tres persones viu sense accés a aigua potable: Àfrica dibuixa una geografia humana d’exclusió intensa. Més de la meitat de la població mundial viu avui en entorns urbans, però l’accés a serveis bàsics és un miratge per 880 milions de persones, que resideixen en condicions de marginalitat urbana. Tot i així, el món rural multiplica per quatre la taxa urbana d’exclusió hídrica, i només un 56% dels naixements rurals són atesos per personal de salut capacitat (un 87% a les ciutats).     

Un món injust i desigual. On el futur del planeta segueix amenaçat: les emissions de diòxid de carboni han augmentat un 50% entre 1990 i 2015. On els conflictes armats segueixen operant com l’obstacle principal al desenvolupament. Avui hi ha 60 milions de persones desplaçades, el nivell més alt des de la II Guerra Mundial. Els infants, d’altra banda, representen la meitat de tota la població refugiada sota responsabilitat de l’ACNUR. A finals del 2015 el món segueix solcat per realitats de patiment moralment indignants i políticament evitables. L’acció a escala global segueix essent imprescindible. El setembre passat, l’ONU va adoptar els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible 2015-2030. Aprofundeixen la lògica del mil.leni. S’afirma l’objectiu d’eradicar la fam, la pobresa extrema i la violència contra les dones; s’expressa també la fita d’accés universal a l’aigua, als serveis de sanejament i a l’educació primària i secundària. Queden en canvi en un terreny retòric el combat contra les desigualtats, l’acció pel clima, o la lluita contra el comerç  d’armes.      

Es tracta d’una agenda que cal transitar; una agenda que mostra també els límits que imposa l’estructura de poder realment existent: la cobdícia d’una minoria potent i desvinculada del bé comú. La cooperació segueix lluny del 0,7%; el deute dels països empobrits no s’aborda amb regles justes; la despesa militar galopa, quan una reducció global del 2% alliberaria recursos per assolir en aquesta dècada els nous objectius. La lògica de la guerra s’instal.la com a forma de resolució de conflictes; i Europa és incapaç d’arbitrar una resposta humana al drama dels refugiats. Hi ha però un horitzó d’esperança. Creix una ciutadania activa que genera vincles solidaris; creix un nou municipalisme que articula valors democràtics i polítiques d’acollida. Barcelona ha estat sempre al capdavant de les xarxes locals per un altre món necessari. Ara enforteix l’aposta per un món nou ja en construcció, convençuts, com fa el proverbi, que “és millor encendre un llum que maleir la foscor”.

Entre el 27S i el 20D: construir confluències, exercir sobiranies

(Text de l'article que em publica El Crític el 23 d'octubre de 2015)

El 27 de setembre la lògica plebiscitària va quallar. D’una banda, les forces polítiques erigides en referents principals d’aquesta lògica obtenen bons resultats: majoria absoluta d’escons elegits amb mandat d’independència (mai abans havia passat) i creixement de Ciutadans molt més enllà de les fronteres socials del seu vot. D’altra banda la participació va ser desbordant. Cap previsió la situava en el 77.5%: un milió més de votants en 5 anys, una altra dada inèdita. Un marc conceptual (frame) traslladat a l’escenari polític com a factor de mobilització electoral funciona si connecta amb l’experiència i l’esperança de la gent. És la ciutadania qui l’avala o el refusa, i el 27S el va avalar: pels resultats, i pel nivell incontestable de participació. Es tracta, en síntesi, d’una polarització en l’eix nacional, en clau dicotòmica sobre la independència, que pren força sobre la resta de dimensions del conflicte polític (esquerra/dreta; vell/nou...). A partir d’aquí és rellevant reflexionar sobre tres qüestions: 1) genera aquest escenari una dinàmica de fractura social?; 2) és l’escenari amb més potencial de superació de l’status quo nacional, de resolució en clau democràtica del conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol?; 3) dibuixen les properes eleccions del 20D una nova finestra d’oportunitat, té sentit batallar per obrir-la?. Cap de les tres qüestions té respostes nítides, però s’hi poden estirar fils de reflexió.

1) A la societat catalana segueixen predominant lligams interpersonals i col.lectius de tota mena; segueixen predominant dinàmiques de mestissatge i creuament de vincles. Estem lluny d’una fractura social. La clivella política a l’entorn de l’eix socioeconòmic no ha desaparegut (expressa desigualtats col.lectives múltiples i potents), i segueix operant de forma transversal i no acumulativa a l’eix nacional. Tant o més rellevant, l’espai polític que es va forjant a l’entorn de les confluències –Barcelona en Comú, Catalunya Sí que es pot…- reprodueix i articula una valuosa heterogeneïtat nacional, cohesionada pel teixit de valors del catalanisme popular (el nou catalanisme de la unitat popular?). Existeix, d’altra banda, una base sòlida de polítiques públiques orientades a garantir que llengua i origen no operin com a elements causals de desigualtat o segregació: molt clarament, el model escolar d’immersió lingüística, i les polítiques urbanes del municipalisme d’esquerres. Hi ha tanmateix una realitat punyent on l’origen és factor estructural de discriminació: l’exclusió de la ciutadania de milers de persones migrants, fruit d’una normativa estatal d’estrangeria sistemàticament avalada per PP, PSOE, C’s i CiU. I hi ha també un element de risc: l’opció de connectar la qüestió nacional a l’esfera vital i identitària. És significativa, en aquest sentit, l’apel.lació emocional de JxS al “vot de la teva vida”, o la profusió de banderes i cors en la campanya de Ciutadans; en contrast amb el caràcter més laïc i republicà del “governem-nos” de la CUP. L’estat propi no hauria d’anar d’identitats personals, sinó de redistribució estructural del poder polític.

2) El procés sobiranista ve impulsat per una gran força ciutadana, i en ell hi participen una pluralitat d’agents polítics. Són dos elements rellevants. La mobilització social el situa en coordenades d’ampliació democràtica. La pluralitat d’actors el fa inclusiu i heterogeni alhora. Sobre aquesta base, s’adopten dues estratègies que defineixen la seva fase més recent. D’una banda, l’ANC i Òmnium decideixen traslladar la dinàmica ciutadana a l’escenari electoral, en forma de suport explícit a determinades forces polítiques (des del propi naixement d’una de les candidatures). D’altra banda, el frame plebiscitari es defineix en termes d’independència i no de sobirania. Cap de les dues estratègies, al meu entendre, no enforteixen el procés ni ajuden a viabilitzar el full de ruta.  L’autonomia dels moviments socials en relació a les forces polítiques ha estat un avenç democràtic al llarg de les últimes dècades. El 27S marca una dinàmica de retrocés en aquest aspecte. I no serà fàcilment reversible. Pel que fa a l’altra qüestió, polaritzar en termes d’independència –en comptes de sobirania i dret a decidir- fa més petit el camp del sí. I dibuixa, a més, una trajectòria de resolució democràtica del conflicte nacional menys sòlida i efectiva que fer-ho a través de l’acumulació de forces per arrencar tant el referèndum com els mecanismes jurídics que permetin viabilitzar un resultat d’independència, si aquesta fos la voluntat ciutadana.

3) Catalunya sí que es pot (CSQP) ha intentat, des d’una nova aposta de confluència, articular la visibilitat de l’eix social a la defensa del referèndum vinculant. Els resultats han quedat per sota de les expectatives. Crec que no expressen errades de fons, però sí insuficiències i límits en el model de confluència (hi faltaven actors i dimensió ciutadana) i en el relat polític (presència insuficient de la narrativa constituent i sobiranista). La lògica de canvi d’època fa necessària la construcció d’un nou subjecte, fruit d’una confluència ampliada i ciutadana, referent de múltiples cultures emancipatòries, i amb voluntat de generar hegemonia, com ja passa avui amb Barcelona en Comú. Les eleccions generals poden, en aquest sentit, configurar una nova finestra d’oportunitat. Clarament, la confluència hauria de gestar-se en clau nacional, responent a les inquietuds i anhels de la gent de Catalunya: la necessitat de derrotar el govern de Rajoy, de superar el règim del 78 i el bloqueig de l’estat a l’autodeterminació; així com la necessitat d’un horitzó d’esperança a l’entorn de la justícia social, la política neta i la democràcia real. La xarxa de ciutats del canvi arreu de l’estat, expressió tangible d’un municipalisme constituent i guanyador, pot operar com a ancoratge de solidaritat i causa compartida.

El procés constituent català, en tot cas, ha de tirar endavant, en totes les seves dimensions. Si després del 20D l’immobilisme persisteix, a Catalunya la lògica democràtica ha de resultar imparable. Caldrà anar forjant la nova legalitat de ruptura que permeti exercir la sobirania i convocar el referèndum –amb reconeixement i empara internacional- per tal que, amb plenes garanties democràtiques, la gent decideixi lliurement la relació jurídica de la nova república catalana amb l’estat espanyol. Es tracta, molt en síntesi, de construir confluències i exercir sobiranies: avançar en l’articulació d’un nou subjecte (superador d’identitats polítiques preexistents) per guanyar un futur radicalment democràtic (superador d’injustícies socials i nacionals persistents).




100 dies. La ciutat dels drets, el dret a la ciutat, dia a dia.



Cent dies són poc més del 5% del temps d’un mandat municipal, un període breu de govern, poc rellevant en termes quantitatius. La tradició ens diu, a més, que si es tracta dels cent dies inicials, haurien de considerar-se com un període de gràcia, és a dir, un temps on el govern podria assentar-se sense enfrontar una oposició dura i sistemàtica; més encara si l’executiu és nou, fruit d’un canvi de majories. Res de tot això reflecteix el que ha passat a Barcelona entre el 13 de juny i el 20 de setembre. Més aviat al contrari, al llarg dels primers cent dies de Barcelona en Comú (BComú) el ritme i el calat de l’acció de govern han estat intensos. Els grups de l’oposició, d’altra banda, han apretat de valent (3 plens extraordinaris els primers 100 dies!, tots abans del primer ordinari!). Tenim, en síntesi, un govern en minoria potent, i una oposició majoritària presentant batalla, emmig d’una forta presència mediàtica, com mai abans. BComú  resitua la política municipal en el centre  del debat i les percepcions col.lectives. 

L’orientació del govern, a més, ha estat netament de canvi: de ruptura amb les prioritats i la gramàtica  política de CiU; de recuperació de valors de dignitat i ciutadania. S’han ofert mirades diverses sobre aquests cent dies, totes elles aporten, segur, elements valuosos. Crec que el més significatiu ha estat l’exercici d’honestedat que implica haver començat a traduir amb força els compromisos electorals en polítiques públiques; i l’exercici de valentia que comporta fer-ho des de valors transformadors. Sí, s’està construint la Barcelona referent d’igualtat; i s’està articulant en comú, generant espais d’obertura i protagonisme col.lectiu. En concret, el programa de BComú ens parla d’una ciutat més humana, justa, habitable i democràtica. Són quatre horitzons vers els quals s’estan transitant camins.

1)    Humana, és a dir, amb ple respecte pels drets bàsics i la dignitat personal ; la ciutat que té cura de tothom, la que aposta per la vida. Cal destacar en aquest terreny: el pla d’acció contra la pobresa (amb increment substancial de recursos per garantir la cobertura alimentària de tots els infants); el programa contra l’emergència habitacional (amb aturada de desnonaments, mobilització de pisos buits i ampliació d’ajuts al lloguer); i el programa Ciutat Refugi amb l’articulació de la xarxa de ciutats d’acollida.

2)    Justa, la ciutat que aposta per la redistribució de recursos i el treball digne; que redefineix el model productiu i l’economia urbana en clau solidària i de bé comú. Val a destacar aquí: l’assignació de 98 milions del superàvit a inversions de proximitat; la reactivació de les polítiques d’ocupació i el programa de lluita contra l’atur de llarga durada; les substancials millores socials i laborals de l’atenció domiciliària; el compromís de vinculació del MWC a polítiques d’inclusió digital; i el NO de l’Ajuntament al TTIP.   

3)    Habitable, on es fa efectiu el dret a la ciutat, amb carrers i places per viure, amb mobilitat sostenible i aire net per respirar. Cal remarcar en aquest àmbit: els acords de moratòria d’allotjaments turístics i creació del Consell de Ciutat i Turisme; la defensa de l’espai públic, amb la revisió participativa de l’ordenança de terrasses i la denegació de permís a la pista de gel; i el pas endavant en mobilitat i qualitat de l’aire que implica l’inici del procés de connexió del tramvia per la Diagonal.

4)    Democràtica, on veïnes i veïns s’impliquen i resolen problemes en comú ; la ciutat laica que recupera la memòria històrica i republicana. S’ha de subratllar aquí: l’elecció directa de conselleres i consellers de BComú i l’obertura dels plenaris de districte a la ciutadania; l’aplicació del codi ètic amb transparència i rebaixa substancial de sous; la retirada de simbologia monàrquica; i la desvinculació institucional de la missa de la Mercè     

Fa quatre anys CiU arrencava el seu mandat paralitzant les inversions als barris. Després Trias viatjaria a Davos a mostrar complicitat amb els responsables de la crisi. Avui el govern de Bcomú reconstrueix la ciutat dels drets i el dret a la ciutat. I Ada Colau viatja a Leipzig a conèixer les experiències d’acollida amb dignitat de persones refugiades. La revolució del bé comú està en marxa.



Amb la gent, sí que es pot!

Compromís per la Independència, com a corrent d’ICV, hem impulsat i presentat un manifest de suport a Catalunya sí que es pot (CSQP). Vull per Catalunya un estat independent i per això votaré CSQP. Crec que el procés de mobilització sobiranista és una gran força col.lectiva que expressa una de les dimensions del conflicte social a Catalunya: la que enfronta la lògica autoritària de l’estat amb el dret a decidir. I crec que aquest procés ha de transitar un full de ruta rupturista, democràtic i efectiu. Rupturista per mitjà d’un procés constituent català a partir del 28 de setembre; democràtic a través d’un referèndum d’autodeterminació (que no pot ser substituït per cap altre mecanisme); i efectiu per mitjà del seu caràcter vinculant (la independència ha de ser una realitat si així ho decideix la ciutadania). La proposta de CSQP em sembla, en aquest sentit, la més sòlida. La que millor entronca, també, amb la trajectòria d’una esquerra nacional que acull l’opció per la independència des d’una lògica d’ampliació democràtica, de diàleg inclusiu amb les cultures autodeterministes de caràcter federal/confederal, i de vincle indestriable amb els drets socials i ecològics.

I és aquí on trobo la resta de motius, igualment rellevants, per votar CSQP. Perquè crec que recull els anhels de revolució ciutadana expressats en les candidatures de confluència a les passades eleccions municipals, que estan ja transformant les nostres ciutats (sense demanar permís a ningú i sense esperar cap escenari de futur). Perquè connecta amb la contestació contra les retallades i la corrupció,  i permet construir un horitzó de justícia social i ètica col.lectiva. I a més –i sobretot- perquè CSQP és un espai de persones lluitadores i generoses, amb presència quotidiana als barris, allà on la gent construeix futur des de vides humils i un teixit de vincles solidaris. En Lluís Rabell deia l’altre dia que la insuportable arrogància pija d’Artur Mas -en menysprear els sectors populars articulats a l’entorn del “sí se puede”- era el que l’havia acabat de convèncer a encapçalar aquest projecte. Em sembla la millor raó: honesta i autèntica. D’algú com el Lluís, que personalitza amb naturalitat el conjunt d’opcions i de valors del “sí que es pot”. Gràcies Lluís. 

Fins el dia 27 caldrà seguir estenent l’activisme, aportant arguments, debatent propostes, entroncant amb emocions i esperances. És veritat, les properes eleccions no són ordinàries. Ens hi juguem l’obertura d’un escenari constituent: on canviar les polítiques injustes des del primer dia (com s’ha fet a Barcelona i a moltes altres ciutats); i on canviar també les regles del joc per fer fora la corrupció i els corruptes, per fer possible la independència de Catalunya.  


    

Construint el somni a peu de carrer

(La Revista Jovent http://www.revistajovent.cat/ publica aquest article que he escrit de reflexions sobre el potencial de canvi democràtic que impliquen els resultats municipals del passat 24M). 

Estem immersos en un doble procés de transformació. Vivim, d’una banda, una dinàmica de canvi d’època, d’obertura d’un temps nou, cridat a perfilar les bases de les trajectòries vitals i col.lectives de les properes dècades. Assistim, d’altra banda, a la crisi del capitalisme de bombolla (l’especulació com a motor de creixement) amb un entramat promotor de l’austeritat injusta i del procés de segrest democràtic. Es tracta d’una lògica de transició social i cultural, articulada a una dinàmica de crisi econòmica i institucional. En aquest context, la vella política semblava atrinxerada en els seus refugis de corrupció: com si pogués amagar el cap sota l’ala del canvi d’època; com si no tingués res a veure amb el capitalisme especulatiu.

El 15M va alterar l’escenari. El nou temps finalment es polititza: es desencadenen processos inèdits d’acció col.lectiva que impugnen la vella política (no ens representen) i les seves polítiques injustes (prou retallades). Les eleccions municipals del passat 24M marquen un nou punt d’inflexió: de la resistència al projecte; de les places a la disputa del poder institucional, com a territori on el somni d’un futur amb dignitat troba camins per fer-se tangible i majoritari. Calia forjar les eines i guanyar: concretar les confluències i capgirar el joc i el tauler. I en bona part s’ha aconseguit. Cal ara expressar tot això en una acció de govern que retorni el poder a la gent i activi les polítiques del bé comú. Està començant a passar. Podem apuntar algunes reflexions sobre ambdues qüestions: la geografia electoral de la ruptura, i un paisatge incipient de decisions justes i empoderament ciutadà.

A l’estat espanyol, les candidatures alternatives i d’unitat popular governen avui a quatre de les cinc ciutats més grans; i aconsegueixen el 27% dels regidors en el conjunt de les 13 ciutats per sobre de 300.000 habitants. Al País Valencià i a les Illes l’avenç de Compromís i de Més és substancial, assolint el govern de moltes de les principals ciutats. A Catalunya, els partits de la vella centralitat (CiU, PSC i PP) perden 435.000 vots respecte el 2011. Els espais de confluència i les forces que en formen part -en un mapa de geometries variables- en guanyen 536.000. Barcelona en Comú obté el 25,2% dels vots i guanya a 54 dels 73 barris. A Nou Barris s’enfila al 34%, doblant el vot socialista. Els dos partits històricament dominants passen a ser minoritaris en els seus respectius eixos d’identitat política: el PSC en l’eix social (4 regidors sobre 23 d’esquerres); i CiU en l’eix nacional (10 sobre 29 sobiranistes). A Badalona, Sabadell, Terrassa, Santa Coloma, Mollet, Castelldefels, Vilafranca, Vic, Tortosa… s’articulen també espais polítics de revolta democràtica. Propostes que vertebren alternatives guanyadores allà on la vella política s’atrinxerava (Sabadell, Montcada); allà on s’atrevia, fins i tot, a fer-ne bandera (Badalona, Castelldefels). Canvia per tant la naturalesa dels actors i la seva correlació de forces. Es dibuixa el gresol d’una nova hegemonia.     

Més enllà de l’escenari electoral els nous governs s’han posat en marxa. Barcelona ha començat a transitar els camins del canvi, ho ha fet amb força. En el terreny de les polítiques, s’han frenat desnonaments, s’ha assegurat el dret a l’alimentació de tots els infants, s’ha retornat a la gestió directa de les escoles bressol, s’ha decretat la moratòria de llicències turístiques, s’han retirat les acusacions contra tots els activistes, s’ha iniciat la reforma integral de la guàrdia urbana, i s’ha abandonat el projecte de Jocs Olímpics d’Hivern. No hi haurà pista de gel a la plaça Catalunya, i ja no hi ha bust reial al saló de plens. Hi ha elements de canvi igualment rellevants relacionats amb la manera de fer, amb un nou teixit actitudinal, amb una gramàtica emergent en l’exercici de la política de proximitat. Tenim a Barcelona un equip de govern de persones senzilles, lluitadores, usuàries dels serveis públics, vitalment connectades als barris populars on viuen: presència per impedir desnonaments al costat de la gent que pateix; aplicació del codi ètic amb forta limitació de sous; renúncia als cotxes oficials; eleccions primàries de consellers, i constitució dels districtes amb actes oberts a la ciutadania. 

Són, d’una banda, les polítiques de la dignitat; totes elles van fitant l’avenç cap al dret a la ciutat. I és, d’altra banda, una nova política cosida a la gent, a les seves inquietuds i anhels, semblant a la quotidianitat de la majoria, teixida amb valors d’humanitat. El món local pot estar esdevenint el territori on la revolució democràtica és possible. On es forgen horitzons d’emancipació, de construcció quotidiana del bé comú. On allò vell potser no acaba de morir, però allò nou... neix amb força. On les dones i els homes d’ ICV hi som, amb l’esperança a flor de pell i tocant de peus al somni.


  

Del Cap de Creus al Cap de Bol. Una geografia de records; un pont entre memòria i dignitat




El Port de la Selva és una comunitat que, al llarg dels anys, ha sabut preservar un equilibri fràgil entre un medi natural extraordinari, l’activitat a l’entorn de la pesca i la terra, l’acollida de nous visitants, i el conjunt de serveis que s’hi vinculen. No haestat fàcil. La gent del Port ha hagut de lluitar de valent. Ho ha fet des d’antic; des dels anys de la derrota i l’exili republicà; des del temps de la represa cultural i democràtica. Recentment, construïnt un present respectuós i sensible als valors que l’han forjat, i fidel sobretot al futur.

“Rem, vela, pluja, vent del nord i poc equipament eren les eines a emprar i els elements a combatre”.  Ens ho diu Miquel Puignau, un vell pescador del Port. Ell i el Vicenç Relats, periodista vallesà “enamorat del Port de la Selva, on s’escapa sempre que pot” han confeccionat un llibre que és una joia. Porta per títol “Del Cap de Creus al Cap de Bol. Imatges, records i secrets d’un pescador del Port de la Selva”. Per les pàgines del llibre s’hi desplega tota la saviesa ancestral de Miquel Puignau, l’expertesa vital d’una persona que ha viscut la pesca antiga, l’artesanal; que coneix la pell i l’ànima de la Mar d’Amunt, a la que estima i tracta amb tot el respecte. En Vicenç Relats ha fet un treball excel.lent, dotant el llibre d’un cos narratiu ordenat, àgil i potent. Una feina que és només possible des de la seva proverbial curiositat, i des del seu afecte autèntic per un poble on és feliç amb la Judit, i amb la Mariona, la Berta i l’Aina.

El llibre té dos components principals. D’una banda, el fil històric construit a partir de la vida i els records del Miquel Puignau; i de la recuperació de la memòria de les modalitats pesqueres tradicionals (l’Art Gros, l’art de Port de Reig, la pesca del foc o a l’encesa, el bolitx, l’anar a reganar...). D’altra banda el fil geogràfic que ens porta al llarg de tota la costa del Port de la Selva: des de l’extrem més oriental, l’illa de Massa d’Or “on comença el Pirineu”, a la punta del Cap de Creus; fins a ponent, al Cap de Bol, a tocar del terme de Llançà. Un recorregut per la bellesa única de la Mar d’Amunt, amb indrets mítics com la Cova de l’Infern, la Galladera, Cala Prona, Taballera o l’illa de la Galera.

Són records des d’on estimar la vida; i llocs des d’on estimar el país. És un llibre que construeix un pont entre la memòria i la dignitat de la gent treballadora, d’avui i de sempre; entre el Port de la Selva i les lluites quotidianes per un futur millor, les de veritat. Us recomano la seva lectura. 



 

Barcelona: drets socials i nous districtes.



Aquests darreres setmanes de juliol, el govern municipal ha continuat adoptant i explicant un conjunt de decisions que responen als compromisos adquirits amb la ciutadania. Mesures que segueixen dibuixant camins per a fer de Barcelona la ciutat referent de participació i justícia social que desitgem. És molt important, per exemple, que, més enllà de la necessària i valenta moratòria de llicències, s’hagi iniciat el procés de creació del Consell de Ciutat i Turisme, per tal de dotar Barcelona d’un marc pluralista i democràtic de redefinició del model turístic. Ho és també que s’hagi aconseguit aturar el desallotjament del bloc de La Bordeta, o que s’hagi denegat el permís per la pista de gel a la plaça Catalunya. En ambdós casos s’ha fet prevaldre el bé comú: el dret a l’habitatge i a l’espai públic. La memòria democràtica i la laïcitat també avancen: quan s’impedeix realitzar un acte franquista, quan es revisa una iconografia monàrquica anacrònica, o quan es resituen els actes religiosos de la Mercè fora del programa ciutadà i sense presència del govern.

Hi ha, però, dos fets especialment rellevants. D’una banda l’elaboració i debat en ple extraordinari d’una mesura de govern “d’accions urgents de lluita contra la pobresa”; d’altra banda la constitució dels nous plenaris de Districte, en clau d’obertura a la ciutadania. Són expressió emblemàtica i tangible de les màximes prioritats: noves polítiques de rescat ciutadà, i noves maneres de fer política. L’acció contra la pobresa es desplega en dotze dimensions concretes, totes aquelles que connecten amb factors de vulnerabilitat social: des de la inclusió laboral i habitacional, fins a la progressivitat fiscal, passant per la garantia de renda o la seguretat alimentària i energètica. No és un catàleg de mesures assistencials i estrictament paliatives. És una resposta potent arrelada en valors de dignitat, autonomia personal i empoderament; és una resposta connectada a la perspectiva de reconstrucció dels drets socials, de superació de totes les desigualtats. En l’altre vessant, la constitució dels nous Districtes havia d’obrir el camí cap a l’enfortiment de la política participativa i descentralitzada. Vaig ser-hi a Nou Barris. El canvi era substancial. Una sessió oberta, a la plaça, a vessar de gent. Amb presència del veïnat i del teixit ciutadà que fa de Nou Barris un districte exemplar, on batega la intel.ligència col.lectiva, la xarxa quotidiana de compromisos per millorar la vida i els vincles de comunitat. Hi havia esperança i ganes de seguir treballant. Des de noves polítiques de proximitat forjadores de ciutadania activa; des de pràctiques ciutadanes generadores de nova política. Des del diàleg creatiu i les complicitats entre el govern del districte i els actors veïnals.

Sí, tot això s’haurà d’anar desplegant i concretant. Però és clau assentar les bases i començar a enfilar l’agulla, sense dilacions. Ha estat un tempsapassionant, i caldrà recuperar energies aquest mes d’Agost. Setembre s’anuncia intens. A Barcelona, per avançar en la construcció del bé comú; i a Catalunya, per demostrar que “Sí que es pot”, que també serà possible generar un horitzó de canvi profund, de plena sobirania social i nacional.


Les polítiques del bé comú (#30diesdegovern)

Ahir feia un mes que es constituïa el nou Ajuntament sorgit de les eleccions del 24M. Ada Colau era investida alcaldessa i arrencava el govern de Barcelona en Comú, deixant enrere 4 anys de polítiques injustes. La plaça era plena a vessar, hi havia esperança desfermada per part de molta gent senzilla que per primera vegada guanyava en el terreny col.lectiu. Passats 30 dies hi ha motius per fer més sòlides i intenses les il.lusions d’aquell 13 de juny. El govern ciutadà ha començat a transitar els camins del canvi, ho ha fet amb força, amb formes de fer i decisions que impliquen resultats, i que comencen a fer tangibles els compromisos de justícia social i democràcia.

En el terreny de les polítiques, el govern ha impulsat un decàleg inicial de mesures molt rellevant. En primer lloc, aquelles connectades amb els drets bàsics de les persones: 1) aturada de desnonaments, convocatòria urgent de la Comissió Mixta i requeriment directe als bancs perquè frenin la sagnia ; 2) enfortiment de la cobertura alimentària, amb compromís de recursos addicionals per assegurar el dret a l’alimentació dels infants i les seves famílies; 3) retorn a la gestió pública directa de les escoles bressol, tot i paralitzant la privatització de les dues que obren al setembre. En segon lloc, les mesures vinculades al model econòmic i de desenvolupament: 4) moratòria de llicències per a tot tipus d’allotjaments turístics, per tal de recuperar el control públic dels impactes del turisme a la ciutat; 5) retirada de la candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern, un projecte contrari al bé comú i instal.lat en lògiques antiecològiques i anacròniques. En tercer lloc, les decisions en defensa dels drets humans i civils: 6) retirada de l’acusació a l’Isma i el Dani (feliçment absolts!); 7) reunió amb la Síndica i compromís de derogació de tots els aspectes de l’ordenanança del civisme que criminalitzen les persones vulnerables; 8) suport personal d’Ada Colau al tancament del CIE; 9) inici del procés de reforma integral de la Guàrdia Urbana. Finalment, 10) la destitució del director de Barcelona Regional i el control directe de l’agència per part de l’alcaldessa, una decisió de transparència, i de denúncia de possibles pràctiques irregulars en l’ús de recursos públics. I tot això en un mes!.

Són les polítiques del bé comú, totes elles van fitant l’avenç de Barcelona per nous camins de dignitat i humanitat. Hi ha però alguns aspectes d’aquestes últimes setmanes tant o més rellevants. Tenen a veure amb la manera de fer les coses, amb un nou teixit actitudinal, amb una gramàtica emergent en l’exercici de la política municipal. Tenim una alcaldessa i un equip de govern de gent comú, senzilla, lluitadora, usuària dels serveis públics, vitalment connectada als barris populars on viuen: presència per impedir desnonaments al costat de la gent que pateix; aplicació del codi ètic en matèria de retribucions; renúncia als cotxes oficials i desplaçament en transport públic; acte d’Ada Colau al Besòs; eleccions primàries obertes per l’elecció de consellers i conselleres de districte… Una política cosida a la gent, a les seves inquietuds i anhels, que s’assembla a la quotidianitat de la majoria, i que es va teixint amb valors de deliberació democràtica.

I gairebé tot està per fer. Caldrà anar desgranant amb sentit el Pla de Xoc; impulsant les polítiques de lluita contra l’atur i per la qualitat de l’ocupació; posant fil a l’agulla al procés que ha de fer realitat el tramvia per la Diagonal; constituir els consells de districte amb les portes i finestres ben obertes a la ciutadania; elaborar de forma participativa el PAM i el pressupost; impulsar la nova dimensió internacional de Barcelona al costat de les ciutats i pobles que lluiten i treballen per un altre món possible i necessari… i tantes altres coses!  I caldrà fer-ho amb ambició però sense un bri d’arrogància. Construïnt els acords polítics necessaris amb els grups municipals que van votar la investidura d’Ada Colau. Eixamplant les bases de l’acció de govern. Fent del diàleg i del respecte els codis ètics de cada dia.

Hi ha hagut i hi haurà encerts i errors, perquè aquesta manera quotidiana de fer política no és diferent als altres ordres de la vida, on també l’encertem i ens equivoquem. Però el govern de la gent comú està en marxa. I la revolució democràtica també.  

Alcaldesses i alcaldes per governar obeïnt


Ahir va ser un dia carregat d'emocions. Ja abans de les cinc de la tarda, la Plaça de Sant Jaume estava plena de gent. De gent senzilla de totes les edats, de molts barris de la ciutat. Amb somriures perfilats al rostre i il.usions als plecs de l'ànima. Era la força popular que va fer possible el triomf electoral de Barcelona en Comú el 24 de Maig, i que ahir expressava novament suport, i voluntat de construir futur de forma col.lectiva. A dins, al Saló de Cent, els qui representaven els moviments socials i veïnals, el teixit associatiu de la ciutat, ocupaven les primeres fileres. Seien al costat de persones com la Maria Salvo, la nostra referent de memòria democràtica, que ens omple d'orgull i de força. La gent comú a l'Ajuntament i a la Plaça, visualitzant la nova divisa de democràcia, de governar obeïnt. L'Ada Colau, l'alcaldessa, ens ho deia: "volem un Ajuntament obert a la ciutadania; i volem una ciutadania activa i exigent". Al costat d'aquest missatge nítid de nova política, ahir s'expressava també la dimensió de diàleg i acord entre espais polítics diferents, però amb voluntat de cercar objectius i pràctiques compartides. Ada Colau va ser elegida alcaldessa per majoria absoluta, gràcies al suport -més enllà dels 11 vots de Barcelona en Comú- dels regidors i regidores d'ERC, PSC i una de la CUP. Tan de bo es visualitzi, des del primer moment, el canvi en les prioritats i en les formes de fer; i es puguin consolidar, ben aviat, els acords amb els altres grups en clau de govern ampli. Hi tinc confiança en tots dos aspectes.

Més enllà de Barcelona, ahir va ser també un dia emocionant. A Badalona i a Castelldefels, la Dolors Sabater i la Candela López seran alcaldesses de la gent, i deixaran enrere el malson del Partit Popular. A Montcada, la Laura Campos obrirà un nou temps per superar la vella política opaca. A Santa Perpètua, la Isabel Garcia continuarà la gran feina dels darrers anys. Quatre alcaldesses lluitadores, al costat de moltes altres, que simbolitzen la voluntat de forjar un futur de ciutats humanes i habitables, on la gent pugui ser feliç. Un futur escrit per la gent comú, en femení i en plural. L'alegria es va estendre arreu dels Països Catalans. Semblava impossible que Rita Barberá deixés l'alcaldia de València. Ahir, tanmateix, es va començar a fer realitat el somni. En Joan Ribó serà l'alcalde de la revolta democràtica. I també a les Illes: Palma, Manacor, Maó, Ciutadella, Eivissa... tindran governs plurals d'esquerres i ecosobiranistes. La ciutadania ha obert la possibilitat real de vertebrar un nou país just, net i lliure. Caldrà treballar-la a fons. 

L'onada de canvi es va plasmar ahir a moltes grans ciutats de l'estat: Ahora Madrid, Zaragoza en Común, la Marea Atlántica d'A Coruña, EH Bildu a Pamplona, Cádiz sí se Puede... són expressions emblemàtiques dels actors emergents d'una nova política que comença a les ciutats, i que té força i voluntat per superar el bipartidisme de PP i PSOE. Tan de bo aquesta força transversal de la ciutadania d'arreu sigui un primer pas irreversible cap a l'obertura de processos constituents, on la gent poguem decidir-ho tot.

(Amb aquestes ratlles plenes d'esperança, tanco també un cicle on aquest blog ha estat un espai, sobretot, de reflexió política municipal. Espero que a partir d'ara altres inquietuds puguin abocar-se més sovint al balcó de les "Utopies Quotidianes).

   

  





     





12 anys apassionants. I un futur d'esperança.


Avui acabem un mandat municipal. La ciutadania, en una gran expressió democràtica, ha decidit les persones que conformaran el nou Ajuntament. Això fa que per alguns de nosaltres, avui sigui l’últim Plenari. I un moment especial també, on abocar algunes idees i records que no acaben de trobar espai en els plens de cada mes.

Recordo els primers dies, fa ara 12 anys. Vam passar moltes hores a Casernes de Sant Andreu. Allà vivien moltes persones immigrants, en situació d’alta fragilitat. Calia atendre’ls i garantir la seva dignitat. Va ser difícil, però es va treballar de valent, i el 2005 moltes d’aquelles persones van accedir a la residència, al fil del procés de regularització, del que Barcelona va ser punta de llança. I fins avui, no hem deixat de lluitar per aconseguir el dret a feina, sostre, i papers per tothom. I queda molt per fer.
 
I recordo també la primera vegada aquí al Plenari. Estava nerviós, neguitejava per no fer-ho malament (encara em passa avui). Vaig defensar una ampliació de pressupost del Servei d’Atenció Domiciliària. Un Servei emblemàtic d’una manera d’entendre la política municipal: la que fa possible contribuir al benestar de la nostra gent gran, la que permet que segueixin vivint a la llar on hi ha dipositada la memòria d’una vida. I fins avui; un objectiu irrenunciable. I queda també molt per fer.
 
El passat 5 de Maig, ara fa un mes, la darrera intervenció en aquest plenari la vaig fer per defensar la medalla d’honor a l’Ateneu de Nou Barris. Feliç de poder fer-ho. Perquè l’Ateneu simbolitza molt: la Barcelona dels barris i la gent senzilla; lluitadora i creativa.

Les persones nouvingudes, la gent gran, els barris populars… la Barcelona que m’estimo… fites simbòliques a l’inici i a la fi d’una etapa. I entremig, 12 anys apassionants bategant amb el cor de la ciutat. 12 anys de canvi d’època. Han passat tantes coses en el nostre entorn. Bones i dolentes. Ens hem inquietat i indignat: enfront d’una crisi-estafa, de tanta corrupció, d’un estat autoritari, de polítiques injustes. Però ens hem il.lusionat també: en veure i poder participar d’una ciutat plena d’energies, de gent que respon amb força i amb alternatives, que és capaç d’obrir escenaris de futur.
 
Les ciutats són l’àmbit del progrés ètic de la humanitat. I la política municipal una eina imprescindible per fer-ho possible. Crec en una política municipal que s’assembli a la vida: discreta, generosa, lluitadora, arriscada, amable. Que faci de la vida quotidiana un espai de fraternitat. I que posi la vida de la gent comú al centre de cada política pública. Al llarg d’aquest anys, he tingut la immensa sort de sentir-me implicat en la construcció col.lectiva de la ciutat que somiem:
 
La Barcelona de les escoles públiques, la marea groga i la Plataforma 0-3; la que no oblida la transexual Sònia i li deu memòria a la Rosario Endrinal; la dels Plans Comunitaris, Recreant Cruïlles i la lluita del Bon Pastor. La Barcelona dels castellers, la cultura popular i el Barnasants; la del futbol solidari de Xavi, Iniesta i Messi; la del bicing, la PTP i el tramvia per la Diagonal. La Barcelona de Can Batlló, la Flor de Maig i l’Harmonia, la del moviment obrer i cooperatiu; la que surt al carrer l’11 de setembre per dir que volem un país lliure i sobirà. La Barcelona de l’Enric Pubill i la Maria Salvo.
 
Sé que hi ha moltes altres Barcelones, diferents a la que perfilen aquestes referències. I això és també fantàstic. En aquest Plenari les hem debatut en clau democràtica. Hem contrastat idees i mirades molt diferents. Jo he après de tots vosaltres. De les vostres mirades sobre la ciutat, dels arguments amb què heu defensat els vostres punts de vista. Han enriquit el meu. I us ho agraeixo sincerament. Us agraeixo també la qualitat humana, la cordialitat amb la que hem anat teixint les nostres relacions personals. És un bagatge d’afectes que m’emporto, i que recordaré i cuidaré amb molt de respecte.
 
El millor de tots aquests anys ha estat compartir l’experiència amb molta gent meravellosa. M’agradaria poder esmentar a tantes persones, però seria desbordant. (1) Gràcies a les amigues i els amics del teixit social, dels barris. (2) Un agraïment molt sincer al magnífic col.lectiu de professionals de la casa amb els qui he treballat tantes hores. I en especial, als educadors i les treballadores socials que cada dia i a peu de carrer treballen per la dignitat de cada persona vulnerable. (3) Tot el reconeixement a les conselleres i consellers de Districte, a les companyes de militància política a Iniciativa BCN: per tantes utopies quotidianes; per ser, sobretot, militants de la vida. (4) Un afecte molt entranyable a la gent del grup municipal. No sabeu com ha estat de recomfortant i motivador saber que cada dia podia creuar amb vosaltres totes les complicitats. I vull simbolitzar-ho en una persona, l’Alícia. Hem estat onze anys junts: feina de formigueta, poc visible, plena de professionalitat, carregada d’amabilitat. Et trobaré a faltar Alícia, quan a partir de dilluns vinent arribi a la feina i no siguis tu qui em digui bon dia. Però això sí, seguirem celebrant copes, lligues i champions. (5) Ha estat una font d’aprenentatge increïble haver compartit la feina de regidor en aquest extraordinari grup municipal, en diferents moments, amb la Imma, l’Eugeni, l’Elsa, l’Ignasi, la Isabel i la Janet. Janet tu continues: ja ho saps, venim de lluny i som fidels al futur. Que tinguis molta força per construir el somni. (6) Aquests anys han manllevat hores i dies a les persones que més estimo: a la meva família. Vosaltres doneu sentit a tot. I espero retornar-vos el suport sense límits que m’heu donat. Fa 12 anys, quan va començar això, l’Aina, la Laia i la Jana, les meves filles, eren tres nenes. S’han fet grans: a l’escola pública i jugant al carrer. Ara són 3 dones joves i valentes. I és en les seves ganes de viure on reconec tot el que hem fet; i és en les seves ganes de canviar la vida, on s’emmiralla tot el que ens queda per fer.

Sí, queda molt per lluitar. I és aquí on us vull mostrar la meva màxima il.lusió. Perquè Barcelona és una ciutat magnífica i carregada de futur. I ha de ser referent de justícia i democràcia. Una ciutat en mans de la gent; que escriu el seu dia a dia en femení i en plural.
 
Sabeu que jo milito en el partit de l’optimisme. Però avui us dic que ni en el millor dels meus somnis imaginava deixar l’Ajuntament amb aquest horitzó d’esperança que la ciutadania acaba d’obrir. Segur que aquesta esperança trobarà camins per avançar. Per construir el somni en comú.  Moltes gràcies. 

 

 

Treballadores del vers. Marea poètica del Sud.

S’acaba d’editar el nou poemari d’Ángeles Mora, “Ficciones para una autobiografía”. Repassant els seus llibres, sorgeix una curiosa simetria temporal: el 2001 publicava “Contradicciones, pájaros” i el 2008 “Bajo la alfombra”. Cada set anys, doncs, apareix un recull de la poeta cordovesa. És un procés a foc lent, amb resultats d’una gran bellesa. Tenir entre els dits els versos nous d’Ángeles Mora és un plaer. I fa gairebé inevitable pensar i rellegir els de Josefa Parra i Rosario Troncoso, dues poetes gaditanes que comparteixen una geografia creativa solcada per una mateixa llum. Ángeles, Pepa i Rosario són poesia en carn viva i són vent del sud a cada vers.
Ángeles Mora (1952)  viu a Granada, on va impregnar els seus versos dels codis de la poesia de l’experiència, la proposta que fa del poema territori de diàleg entre consciència personal i ètica col.lectiva, forjada a cops de quotidianitat. Avui presideix l’associació de dones i literatura “Verso Libre”. Josefa Parra (1965) és de Jerez i com ella mateixa diu (http://josefaparr9.wix.com/poeta) s’hi dedica “a la gestió cultural per mantenir el cos, i a escriure poemes per mantenir l’esperit. O algo así”. És sotsdirectora de la revista literària “Campo de Agramante”. Rosario Troncoso (1978) és de Cadis i dirigeix la revista cultural “El ático de los gatosTres dones nascudes en tres dècades diferents (amb la màgia d’una altra simetria temporal: cada tretze anys!) que són avui referents de força poètica, i de compromís amb l’entramat cultural d’Andalusia.
Ángeles Mora és poesia de la memòria, i dels desitjos i els somnis. Els seus poemaris són terrenys de joc entre la veritat i la ficció. Veritats petites i concretes, i ficcions per construir una memòria decent -ni maldita ni ensucrada- i un futur on la dignitat és el bescanvi de la utopia.  Josefa Parra és poesia d’imatges enlluernants, de metàfores teixides amb pols d’estrelles. I és alhora l’ancoratge del vers en llocs i calendaris precisos, allà on el poema esdevé experiència. Rosario Troncoso és pura marea poètica. Expressat en les seves pròpies paraules “Escribo para amar, para que me amen./ Para estar viva. Para negar la despedida de Dios./ Para atarme a la locura, por si la razón me encuentra (…)/ Para errar y deshacerme en cenizas./ Y resurgir en una vorágine de palabras en erupción”. Són tres meravelloses poetes, treballadores del vers. Referents d’honestedat creativa.   

Ángeles Mora

Buscábamos tal vez alguna excusa 
para salir sin fin, a corazón abierto, 
y respirar un aire de los dos conocido. 
Eran las noches largas, sin dormir, 
y las dulces farolas tiritaban 
en el amanecer. 
Aún guardabas aquel resplandor tibio 
debajo de la trenka, 
cruzando la ciudad como una estrella el cielo 
(un gato al verte formuló un deseo). 
Era el amanecer apenas vivo. 
Tú desaparecías algo antes que la luna, 
cuando el alba creciendo goteaba en los mapas. 
Eran las noches altas del amor 
y el futuro temblaba en nuestros labios, 
de pronto presentido... Eran las noches largas. 
Al fondo una mañana desnuda se tendía.
                  
Josefa Parra

Puedo pasar la vida
contando los exactos lunares de tu vientre,
siguiendo en el espejo tu mirada, ahuyentando
tus fantasmas; si quieres, siéndome un poco tú.
Puedo pasar la vida.
Pero vivir, amor, es mucho más que eso;
es crecer y dormir y envejecer contigo,
reñir y bromear, y no vernos a veces,
o vernos como extraños alguna madrugada.
Es la recia costumbre que de pronto fulgura
con una hermosa lumbre de pasión y demencia.

Rosario Troncoso

Un poema más.
Solitario acto de amor.
Bálsamo para el vacío.
Ráfaga de luz.
Deslumbramiento.
Vanidad.
Buscada tristeza.

Un llenar los huecos
de otros versos que volaron.
Aquelarre de sintagmas
borrachos de belleza.

Corte limpio en las venas
para desangrarse adrede.
Suicidio de atrezzo
Otro egoísmo.

Un poema más
es recoger cada recuerdo roto
de las cunetas del alma.

La inmortalidad perdida,
buscada, no encontrada.

Un poema más,
como todos los poemas,
tiene la piel del silencio
y tus ojos.