Consulta sí o sí. Per la revolta democràtica


El 2014 ha de ser l’any de la Consulta sí o sí. Entre el 2005 i el 2013, Catalunya ha viscut un cicle intens de mobilització social i acció política a l’entorn de la qüestió nacional. Un cicle marcat per 4 dinàmiques principals: a) la dinàmica del nou Estatut, aprovat el 2005 al Parlament; negociat i acordat després a les Corts; referendat per la ciutadania el 2006; i dinamitat pel TC el juny del 2010. L’estat trenca el joc i la ciutadania respon de forma massiva al carrer el 10 de juliol. b) la dinàmica de la Plataforma pel Dret a Decidir i les consultes locals, amb les dues grans manifestacions de febrer del 2006 i desembre del 2007; i les diferents onades de consultes locals 2009-2010, que van culminar a Barcelona el 10A del 2011. c) La dinàmica de les Diades, els 11S com a moments de màxima mobilització: milions de persones al carrer el 2012 (“Catalunya nou estat d’Europa”) i el 2013, amb la Via Catalana i Encerclem la Caixa; d) La dinàmica electoral i institucional: el 25N del 2012 els partits compromesos amb el dret a decidir arriben a 107 dels 135 escons; el gener del 2013 el Parlament aprova la declaració de sobirania i el juny es constitueix el Pacte Nacional. Finalment, el desembre del 2013, 4 forces polítiques que sumen 87 escons al Parlament tanquen l’acord sobre la consulta: via legal, pregunta i data. En síntesi, aquest és l’entramat de fets d’un procés sostingut en el temps, amb amplíssims suports socials (a l’entorn del 80% a favor de la consulta), mobilitzacions massives, i expressions polítiques majoritàries (entre el 64% i el 79% del Parlament). Un procés d’alta intensitat democràtica. Amb lògiques de confluència civil, social i política gairebé sense precedents. El procés per decidir el futur de Catalunya com a nació segueix endavant. Per una raó: perquè la democràcia és imparable, perquè és imbatible.

Al llarg de tot aquest procés, ICV-EUiA hem estat inalterablement al costat del dret a decidir com a expressió de la sobirania de Catalunya en tant que subjecte polític. Cap dubte, en cap moment. Des de la votació de l’estatut el 2005 al Parlament fins a l’acord recent sobre la consulta. Per convicció democràtica i nacional. A més, defensant l’estat propi com a prioritat programàtica hem aconseguit els millors resultats: 360.000 vots i 13 escons el 2012. En cap moment, tampoc, ICV-EUiA hem renunciat a ser present en el camp del dret a decidir des de plantejaments propis. Amb 3 aportacions principals: a) el caràcter indestriable dels drets socials i els nacionals: la sobirania per decidir-ho tot, enfront l’estat i la troica; per canviar-ho tot, un país lliure de desnonaments, atur, pobresa i injustícies. b) la defensa del dret a decidir en clau democràtica: el referèndum per definir el futur del país com a exercici de democràcia deliberativa i directa, més enllà de les identitats nacionals de cadascú (úniques, mixtes, múltiples, creuades). I c) la construcció d’un camp inclusiu pel dret a decidir, situant la clivella principal entre els qui volen exercir la sobirania nacional per mitjà d’una consulta (siguin independentistes o federalistes) i els qui neguen Catalunya com a subjecte polític. En poques paraules, ICV-EUiA hem estat, com sempre, en el camp de l’emancipació nacional; i ho hem fet aportant, sense renúncia, els elements que ens donen sentit i futur com a referència política. 

Ara cal articular la lluita sociopolítica per fer realitat la consulta i per guanyar-la. La pregunta és de trencament i és inclusiva. És rupturista perquè s’ha acabat el temps de la comunitat autònoma: Catalunya ha de ser un Estat. I perquè això permet obrir el procés constituent: una estructura d’oportunitat per generar una dinàmica de participació democràtica i decidir el model de relacions econòmiques, socials, de gènere o ecològiques que volem. I la consulta és inclusiva perquè fa possible el sí a l’Estat propi (primera pregunta) de tota mena d’opció que parteix del reconeixement de sobirania (ja sigui en clau de presència directe a Europa, o de federació en peu d’igualtat amb Espanya). I també ho és perquè permet l’expressió nítida (segona pregunta) de l’opció que ha liderat i vertebrat la mobilització ciutadana: la independència. En síntesi, l’acord de la consulta fa possible un escenari de ruptura democràtica socialment majoritari. La hostilitat política de l’estat, tant del PP com del PSOE, sembla inamobible. Potser només hi ha una forma de desencallar-la: amb un doble sí massiu; en una consulta que hem d’aconseguir celebrar el 9 de novembre, sí o sí. La independència ha de fer possible el diàleg respectuós, fraternal, de tu a tu amb Espanya. Ha de fer possible el desbordament popular i democràtic del procés, per decidir-ho i canviar-ho tot. És molt difícil, sí; però l’estatus quo és senzillament impossible.