Inclusió i convivència al Besòs. Drets humans i tancament del CIE.

Barcelona ha estat capaç de construir, al llarg de l’última dècada, un model d’acollida de persones nouvingudes que ha funcionat prou bé. Els anys 2000-2010 han estat el temps de l’acollida global: Barcelona ha esdevingut un espai de diversitat i pluralisme cultural. L’acollida s’ha articulat sobre tres bases: una memòria urbana viva sobre els anteriors processos d’arribada; un teixit social i comunitari facilitador; i unes polítiques municipals de suport. Tot això en un cicle econòmic de creixement però generador de precarietat, desigualtats i exclusió. I en un context normatiu (llei d’estrangeria, directiva de la vergonya) advers i cristal.litzador de fractures de ciutadania (en el dret de vot, per exemple).

 

Al llarg dels últims anys del cicle migratori, les polítiques locals d’acollida s’han vist acompanyades d’una aposta clara: la construcció de la convivència intercultural. Un esquema en favor de la igualtat de drets i deures, del reconeixement de les diferències i de la interacció positiva i quotidiana. El Pla Barcelona Interculturalitat és el marc municipal que vertebra els components del model i fixa el full de ruta. Avui, superat el cicle migratori i, en bona part, els processos d’acollida cal posar tot l’èmfasi en el desplegament de les polítiques públiques i les dinàmiques comunitàries orientades a consolidar la convivència intercultural barri a barri.

 

S’està fent, i s’està fent bé en general. Amb dificultats i equilibris fràgils, sí; però la convivència i la inclusió predominen clarament sobre el conflicte i la segmentació. Cal enfortir les eines públiques i associatives per avançar en el camí de la interculturalitat i el mestissatge. Cal fer-ho posant en valor tot el que hem construït, que és molt (i potser passa desapercebut, i no és mal senyal); sent conscients que la normativa estatal i europea segueix intacte i és adversa; i sabent que la crisi, les retallades i els seus impactes socials (atur, desnonaments, desmantellament de drets) generen un marc de noves injustícies. Barcelona ha estat acollidora; és i ha de seguir sent una ciutat de convivència en la diversitat. De barris heterogenis però cohesionats. Tenim les bases i el potencial per anar aconseguint-ho, dia a dia. Cal ser tenaços i responsables, teixint totes les complicitats quotidianes necessàries entre persones, col.lectius, entitats i serveis públics.

Aquest és el marc en el que s’han produït a Barcelona, els darrers dies, dos fets dramàtics. Al barri del Besòs ha estat assassinat l’Ibrahima Dyey, un jove senegalès. La mort violenta d’Ibrahima ens emplaça a enfortir les polítiques i les dinàmiques d’inclusió i convivència. No podem obviar un component emocional molt potent. Les reaccions del col.lectiu senegalès, de la Federació d’Entitats Gitanes i de les AA.VV. han estat positives. La policia i els jutges han de fer bé la seva feina: trobar els culpables i jutjar-los pel greu delicte que han comès.

 

Al CIE de la Zona Franca ha mort l’Ibrahim Sissé, un jove guineà, sense cap mena d’atenció sanitària al CIE en el moment de l’empitjorament sobtat de la seva salut. La mort d’Ibrahim ens emplaça a una cosa ben diferent: ha tornar a denunciar l’existència d’aquest Guantánamo local, aquesta mena de presó on el risc de vulneració dels drets humans és sistemàtic. Ni Ibrahim ni cap de les persones internes ho estan per haver comès cap delicte. Són homes i dones que amb coratge han deixat el seu país per tirar endavant la seva vida aquí. No tenen papers i això els fa encara més vulnerables. Cal doncs exigir el respecte escrupulós als drets humans, i fer tot el possible per tancar el CIE de Zona Franca (i tots els CIEs).

 

Des de les nostres possibilitats, el Grup Municipal d’ICV-EUiA a Barcelona farem més intensius els nostres esforços en dues direccions: impulsar l’acció del govern municipal per enfortir, al Besòs i a tot arreu, les polítiques d’inclusió social i convivència intercultural; i tornar a demanar que es posi fi a l’estat d’excepció permanent dels drets humans que es viu al CIE de la Zona Franca, lluitant fins al seu tancament. Al costat i en complicitat amb el teixit asociatiu i amb el moviment social pels drets de les persones migrants i contra tota mena de racisme (social, polític i institucional).